Fent camí...

Sóc una valenciana exiliada a Catalunya, però de tant en tant m’agrada molt tornar a la terreta. A l’interior valencianet, que és el que més m’agrada.

Aquesta vegada ha tocat ruta per Guadalest, un poble preciós de la Marina Baixa; per la comarca de l’Alcoià, terra de tradició on les festes de Moros i Cristians cobren un aire especial -tot i que mai li podran fer ombra a les de Busot-, i pel sud de Valencia, als peus de la serra Mariola.

La primera parada va ser a Guadalest que, com era d’esperar, estava ben plena de turistes i tendetes de souvenirs. Però així i tot, té una llum màgica que il·lumina els seus carrers empedrats i laberíntics i, a la part més alta, el Castell de San José coronant el paisatge.

També es pot visitar l’església, la presó, la fortalesa de l’Alcozaiba i la casa Orduña. Però jo diria que es quasi obligatori sentar-se tranquil·lament a la part més alta del poble i relaxar-se observant l’embassament, les muntanyetes, la natura i el paisatge en general.

De Guadalest vam anar fins a Alcoi per a una visita ràpida al casc antic. Ens va rebre només entrar a la ciutat, com no podia ser d’una altra manera, el cartell publicitari de cafè Truquet, la beguda més típica d’aquesta zona amb la què es fa el plis-play i la mentireta. La veritat és quan ixes de festa fora d’aquesta zona d’interior d’Alacant costa canviar el xip i no demanar aquestes combinacions tan típiques de casa nostra.

El casc antic d’Alcoi té per a mi un aire senyorial, amb algunes tendes que mantenen els aparadors típics d’anunci dels anys setanta, amb carrers foscos i gent de tota la vida que encara gosa parlar català. I si tanques el ulls pots sentir la música que impregna els carrers, amb marxes mores i cristianes, amb festa, amb pólvora, amb emoció...

Després d’Alcoi vam continuar la carretera fins a Banyeres de Mariola, un poblet ubicat a una muntanyeta en què fas cames i t’ofegues pujant costeres en qüestió de minuts. Vam visitar el castell i vam fer una volta pel poble, tot i que, sincerament, esperava més del que hi vaig trobar: un poble molt senzill amb una mescla de cases i construccions noves que no hi casen amb l’entorn; poca gent pel carrer, una calor insuportable i cap tipus de sensació a l’ambient...

Finalment, i com a guinda del pastel, vam visitar el que per a mi seria el poble més bonic del dia: Bocairent. Es tracta d’un poble preciós, apinyat sobre un turó, que conserva l’essència àrab del traçat dels seus carrers. El casc antic està declarat conjunt historicoartístic, i merescudament.

Els seus carreronets laberíntics són una delícia: amb casetes de poblet de les de tota la vida, de les que pengen geranis i clavellines, amb gats prenent el sol, amb fonts, escales, portes de fusta massissa i forjats de ferro... I això no és tot, perquè Bocairent es troba als peus de la Serra Mariola. De fet, més de la meitat del Parc Natural pertany a aquest municipi i aquest paisatge suma bellesa al ja de per sí bonic poble.

En definitiva. Tot i que sempre em queixe de lo socarrat i sec que està tot per allà baix, vos recomane fervorosament que visiteu aquesta part de l’interior d’Alacant/ sud de València. I si podeu fer-ho coincidir amb les festes de Moros i Cristians, millor que millor.