8é dia 4-05-2008, NARA
Qué pensaran els cérvols quan ens veuen fent pallassades al seu costat i gastant-nos els diners en coses que normalment no mengen? Açò precisament m’ha vingut avui al cap quan passejava pel parc natural de Nara-Köen: una explanada gegant plena d’arbres, elements arquitectònics sintoistes i garrulos donant de menjar als centeners de cérvols que per allà campen. És una zona preciosa i en realitat és molt divertit observar els xiquets que intenten alimentar els animalets amb il·lusió i molta por alhora: riuen, criden, corren cap als papis, ploren...
Quant a temples, avui ha tocat el Tödai-ji. Diuen que és l’edifici de fusta més gran del món (si no ho és, serà dels primers) i a dins acull una de les estàtues de bronze més grans que existeixen actualment. Es tracta de la imatge de Buda i realment val la pena visitar-la! Al darrere de la figura, a un dels pilars de fusta, hi ha un forat amb la mateixa grandària que el forat del nas del Buda. Es creu que qui aconsegueix passar-hi és capaç de realitzar els seus somnis.
La cua per a intentar-ho era tan gran que preferisc continuar lluitant jo soletes per allò en què somnie. Molts xiquets passaven sense problemes, mentres que els papis, segons quins, necessitaven una petita espenta per a poder eixir.
La resta de temples i sub-temples que rodegen Tödai-ji no són de gran interès després de tres dies a Kyoto. Però, com tot bon temple, resten encaixonats entre nombroses tendetes de souvenirs i alimentació. Hem comprat una espècie de truita que tenia bona pinta i un poquet de carn i hem tornat al parc a fer un pícnic.
La pseudo-truita resulta immenjable. Te un regust estrany i ni tan sols puc esbrinar què estic menjant. La carn en canvi sí està bona, així que almenys no em quede sense dinar.
Becadeta de rigor i passeig per Naramachi. Naramachi és el casc antic, ple de tendetes i restaurants. Continue observant la quantitat de xiquets que deambulen pels carrers. El meu germà diu haver llegit que Japó te la tassa de natalitat més baixa del món, però llavors no puc entendre perquè veig cada dia tan de nano pul·lulant per tot arreu i moltes famílies amb tres d’ells sota el braç. Pot ser tot siga com al Show de Truman i algú estiga dirigint tots els xiquets del país als llocs per on anem...
Busquem un parc d’atraccions que ix a la guia anomenat Dreamland, però no el trobem. Per aquella zona tampoc no hi ha ningú a qui preguntar. Tal volta siga un parc que només es pot visitar en somnis!
Qué pensaran els cérvols quan ens veuen fent pallassades al seu costat i gastant-nos els diners en coses que normalment no mengen? Açò precisament m’ha vingut avui al cap quan passejava pel parc natural de Nara-Köen: una explanada gegant plena d’arbres, elements arquitectònics sintoistes i garrulos donant de menjar als centeners de cérvols que per allà campen. És una zona preciosa i en realitat és molt divertit observar els xiquets que intenten alimentar els animalets amb il·lusió i molta por alhora: riuen, criden, corren cap als papis, ploren...
Quant a temples, avui ha tocat el Tödai-ji. Diuen que és l’edifici de fusta més gran del món (si no ho és, serà dels primers) i a dins acull una de les estàtues de bronze més grans que existeixen actualment. Es tracta de la imatge de Buda i realment val la pena visitar-la! Al darrere de la figura, a un dels pilars de fusta, hi ha un forat amb la mateixa grandària que el forat del nas del Buda. Es creu que qui aconsegueix passar-hi és capaç de realitzar els seus somnis.
La cua per a intentar-ho era tan gran que preferisc continuar lluitant jo soletes per allò en què somnie. Molts xiquets passaven sense problemes, mentres que els papis, segons quins, necessitaven una petita espenta per a poder eixir.
La resta de temples i sub-temples que rodegen Tödai-ji no són de gran interès després de tres dies a Kyoto. Però, com tot bon temple, resten encaixonats entre nombroses tendetes de souvenirs i alimentació. Hem comprat una espècie de truita que tenia bona pinta i un poquet de carn i hem tornat al parc a fer un pícnic.
La pseudo-truita resulta immenjable. Te un regust estrany i ni tan sols puc esbrinar què estic menjant. La carn en canvi sí està bona, així que almenys no em quede sense dinar.
Becadeta de rigor i passeig per Naramachi. Naramachi és el casc antic, ple de tendetes i restaurants. Continue observant la quantitat de xiquets que deambulen pels carrers. El meu germà diu haver llegit que Japó te la tassa de natalitat més baixa del món, però llavors no puc entendre perquè veig cada dia tan de nano pul·lulant per tot arreu i moltes famílies amb tres d’ells sota el braç. Pot ser tot siga com al Show de Truman i algú estiga dirigint tots els xiquets del país als llocs per on anem...
Busquem un parc d’atraccions que ix a la guia anomenat Dreamland, però no el trobem. Per aquella zona tampoc no hi ha ningú a qui preguntar. Tal volta siga un parc que només es pot visitar en somnis!
Així doncs, terminem de voltejar i tornem al Ryokan de Kyoto. Una altra vegada he gaudit amb els cinc sentits del bany japonés. Qué gran invent!!! L’hauries de provar, xiquet meu! T’enyore! Bona nit!
.jpg)
.jpg)
0 comentarios:
Publicar un comentario