6é dia 2-05-2008, KYOTO
Els japonesos són incapaços de dir que no a una pregunta o quan els hi demanes ajuda. Si busques un carrer i no saben on és, mai ho reconeixeran i miraran amunt, avall, als costats, titubejaran i faran cara de filosofar al respecte fins que els dones les gràcies i ho busques per tu mateixa. Els sabrà molt greu, però hauràs de ser tu qui talle la seua meditació sense sentit. Són persones extraordinàriament hospitalàries i amables i molt divertides perquè es passen el dia inclinant-se i dient “arigató gosaimás” (gràcies).
Avui ens hem fartat de vore temples. No sé per a què en volen, de tants! El que més m’ha agradat ha sigut el de Sanjusagendo, amb mil estàtues de la deessa Canon. També hi havia altres deus representats i, per sort, les explicacions estaven en anglés.
Ha sigut la primera vegada que hem pogut dinar en tatami: uns bols d’arròs amb pollastre i ou molt bons. Per sort ja li vaig agafant el truquet als palets per a dinar!
Quan havíem visitat caminant la zona de Higashiyama, les nostres cames es mereixien un descans. I amb l’aprés amb la lliçó d’ahir hem anat de sopar d’hora a l’estació, a un restaurant a unes bones vistes del sud de Kyoto.
La part més interessant ha sigut la nit: passeig per la zona underground i de Geishes: Pontocho. Entre els molts restaurants hi havia un que exposava una paella de plàstic i el “torete”. Evidentment, era o presumia de ser, un restaurant espanyol.
L’embriaguesa dels joves que voltegen per allà és considerable. A la vora del canal es pot contemplar l’exportació més meritosa que hem sabut fer mai: el botelló! Sense afegir-nos a ell, reprenem el camí a l’hotel.
La sorpresa va ser “caçar” a una geisha que vindria segurament d’una cita pel carrer. Anava amb la seua mestressa, ben acicalada i caminant amb eixes passetes tan curtes que són típiques de les japoneses i que li donen un aire graciós i innocent.
Els japonesos són incapaços de dir que no a una pregunta o quan els hi demanes ajuda. Si busques un carrer i no saben on és, mai ho reconeixeran i miraran amunt, avall, als costats, titubejaran i faran cara de filosofar al respecte fins que els dones les gràcies i ho busques per tu mateixa. Els sabrà molt greu, però hauràs de ser tu qui talle la seua meditació sense sentit. Són persones extraordinàriament hospitalàries i amables i molt divertides perquè es passen el dia inclinant-se i dient “arigató gosaimás” (gràcies).
Avui ens hem fartat de vore temples. No sé per a què en volen, de tants! El que més m’ha agradat ha sigut el de Sanjusagendo, amb mil estàtues de la deessa Canon. També hi havia altres deus representats i, per sort, les explicacions estaven en anglés.
Ha sigut la primera vegada que hem pogut dinar en tatami: uns bols d’arròs amb pollastre i ou molt bons. Per sort ja li vaig agafant el truquet als palets per a dinar!
Quan havíem visitat caminant la zona de Higashiyama, les nostres cames es mereixien un descans. I amb l’aprés amb la lliçó d’ahir hem anat de sopar d’hora a l’estació, a un restaurant a unes bones vistes del sud de Kyoto.
La part més interessant ha sigut la nit: passeig per la zona underground i de Geishes: Pontocho. Entre els molts restaurants hi havia un que exposava una paella de plàstic i el “torete”. Evidentment, era o presumia de ser, un restaurant espanyol.L’embriaguesa dels joves que voltegen per allà és considerable. A la vora del canal es pot contemplar l’exportació més meritosa que hem sabut fer mai: el botelló! Sense afegir-nos a ell, reprenem el camí a l’hotel.
La sorpresa va ser “caçar” a una geisha que vindria segurament d’una cita pel carrer. Anava amb la seua mestressa, ben acicalada i caminant amb eixes passetes tan curtes que són típiques de les japoneses i que li donen un aire graciós i innocent.
En comparació, a passes ben llargues és com arribem a l’hotel.
Me’n vaig a fer nonetes! Bona nit bitxu! Ja ho saps, no? T’estime!
Me’n vaig a fer nonetes! Bona nit bitxu! Ja ho saps, no? T’estime!
.jpg)
.jpg)
0 comentarios:
Publicar un comentario