Fent camí...

Aquest viatge el vam fer el meu germà Alfonso i jo. Va ser tan interessant i especial que he decidit publicar ací el diari que cada nit escribia durant el viatge. No l'he retocat i n'he afegit algunes de les centes de fotos que en tenim.

Si decidiu viatjar a aquest país i teniu cap dubte, mandeu un comentari i vos explique més detalladament.

1er dia, 26/27-04-2008, BCN – TOKYO

L’avió ha despegat i encara estic desperta. Qui me conega sap que això és senyal que alguna cosa passa, ja que em quede fregida tan prompte pegue el cul al seient. Però estava nerviosa i cabrejada amb mi mateixa per haver oblidat a casa els bitllets del Japan Rail Pass. Quatre-cents euros tirats per la borda i la impossibilitat d’adquirir-los de nou al Japó. Quina mala pata! Si arribe a revisar més l’equipatge em deixe el passaport!
No obstant, la ràbia es barreja amb l’alegria de fer el primer viatge llarg amb el meu germà, i damunt a un lloc tan atractiu!
El vol va anar sense contratemps: puntualitat, somriures mecànics de les hostesses i un menjar massa estrany per al meu paladar.
Des de l’aeroport de Narita vam agafar dos trens fins a l’hotel. Ens va costar un poc trobar-lo, però gràcies a un veí súper amable, que quasi ben bé ens va acompanyar a la porta, varem fer amb ell.

Japó és un país on un ho fotografiaria tot: la gent gran, els xiquets, els anuncis amb ganyotes d’allò més exagerades, el menjar de plàstic als aparadors dels restaurants... Harajuku és una zona de Tokyo especialment fotogènica. Els diumenges (tal dia com avui) es plena de frikis (després d'una bona argumentació per part de mon germà acceptem ací la terminació "friki" en comptes de freaky", per la qual jo em decantava) vestits extremadament esperpèntics que posen descaradament per als turistes curiosos: Lolitas, gòtics, punkies, estranys de tot tipus... Però si aquestes tribus urbanes no eren prou per a sorprendre’m, vaig tindre la meua primera experiència amb els vàters japonesos. Al posar el culet a la rosca notaves la caloreta que desprenia, per descomptat regulable, i al costat hi havia tres botones de colors amb lletres japoneses. Amb por de prémer alguna alarma o trencar alo, vaig optar pel botonet rosa i de sobte un xorret d’aigua calenteta va regar les meues parts més íntimes... indescriptible! Més tard, a un altre lloc, descobriria la musiqueta per dissimular les pets. Quantes coses noves a un lloc tan xicotet!

De la plaça dels frikis eixia un caminet cap a un parc coronat per una porta Tori (encara que jo, incapaç de recordar aquesta paraula, les anomenava portes Tamagochi). El meu germà, més llest que jo, ha aconseguit memoritzar una desena de paraules bàsiques en japonès (31 frases fetes i 32 paraules segons ell, per a ser més exactes) que resulten infinitament més útils que el millor anglès del món. Com deia, aquesta porta obria el camí cap a un temple sintoista, el de Meiji-Jingü, on la gent resava en silenci i feia dos palmadetes al terminar-hi.
D’allà varem marxar cap a Omotesando-dori, atestat de japonesos cools i tendes caríssimes de roba. I com una illa enmig de la mar, varem donar amb Kiddy Land, una tenda de joguines magnífica a on tots els clients superen la majoria d’edat. Podies trobar de tot i, quina sorpresa!, també Blythes, unes nines precioses japoneses que he descobert fa ben poquet.
Tanta experiència mística més el cansament del jet-lag ens van fer apostar per quelcom tan occidental com un Subway per a dinar. Almenys era barat!
De nou al metro, de nou mig liats i camí a Ikebukuro. Vam visitar el Metropolitan Art Space, que presumia de tindre l’escala mecànica més llarga del món, però que en realitat no era per tant. Després d’haver viatjat al metro de Praga m’imaginava una escala al cel i no em va sorprendre gens... Per mi no val la pena aturar-s’hi.
El Sunshine va ser diferent. Tot i que la contaminació ambiental i que no feia un dia clar van obstaculitzar les vistes, era impressionant sentir Tokyo als teus peus i contemplar l’horitzons de la ciutat. Costa uns 600 iens pujar a velocitat de la llum fins a la 60ª planta.
Ja després no ens quedaven forces per a res més que per anar a l’hotel i dormir. Ni tan sols vaig poder terminar d’escriure açò, ja em queia morta sobre la llibreta...