Fent camí...

2n dia, 28-04-2008, TOKYO

El cansament d’anit va fer que oblidara corregir el rellotge del meu mòbil, així que en comptes d’alçar-nos a les set com volíem, ho hem fet a les 9,30 (i gràcies al sol que entra per la finestra).
Demanar el desdejuni és tota una odissea. Coses tan aparentment fàcils com “vull un capuccino i un croissant” poden transformar-se en un episodi graciós de gesticulacions i malentesos.
Una vegada he devorat el croissant, tornem al metro. Em crida l’atenció la quantitat de cartells i pintures al sostre que prohibeixen fumar. De tant en tant, trobes una smoker’s corner on els fumadors consumeixen els cigarrets amb cara de culpabilitat i observats per la resta de vianants que circulen pel carrer. Una altra cosa curiosa és la manca de papereres. No en trobes ni una! De fet, amb el fem de casa fan una marranada tan gran com deixar-lo al carrer i que l’arrepleguen quan toque...

Camí al barri de Ueno contemple atontada els spots publicitaris de les pantalles de televisió que omplen els vagons de metro. Evidentment no entenc res, però les cares, els gestos i els clixés són extremadament divertits.
Aquest matí ens hem estrenat amb el museu nacional de Tokyo: ceràmiques pintures, escrits i, el més interessant, quimonos, armadures i catanes. Després cap al cementeri de Tokugawa Shögun, desert i molt ben decorat amb tauletes votives, imatges de budes, flors i bonsais. Aquesta tranquil·litat contrastava amb el soroll de l’estació de trens i la imatge de gratacels descuidats i amuntegats al darrere.

L’aldarull dels carrers de Ameya-yocochö és encara més cridaner i escandalós. Es tracta del típic barri-mercadet on centenars de comerciants es llancen a pels clients més despistats. Els homes-cartell anuncien a tota veu els seus productes, sempre presumint de tindre els millors preus del mercat (o això supose jo que diuen ;-P). A les paradetes puc observar roba, articles típics de les nostres tendes de xinesos, peix cru i assecat, falsificacions de tot tipus de marques, menjar per a endur... El meu germà s’atreveix amb una espècie de bola estranya a la que li tiren salses irreconeixibles al damunt. Només la olor ja tancava l’estómac, així que he preferit no tastar-la.
Per sort al dinar vam trobar un bon restaurant: un lloc ple de taules amb braserets on et donaven talls de carn crua i tu t’ho anaves rostint i menjant amb salsetes i verduretes. Xino-xano, sobretot pel temps que em du menjar amb palets, ho devorem tot. Nyam, nyam! Què bo!
Diuen que Japó és el país del consumisme per excel·lència i avui he comprés per què i ho he experimentat en primera persona. La definició seria Akihabara, que ve a ser un barri de compres especialment pensat per a frikis. Tot tipus de productes manga: còmics, miniatures, samarretes, joguines, disfresses...; productes electrònics, fotogràfics i, com no, les meues benvolgudes Blythes! I aquesta vegada no em vaig poder resistir i em vaig fer amb dues ninetes maquíssimes: “Save the animals “ i “Samanta Moore” (venen amb nom i tot). Entre el meu germà i jo hem fet tres borses plenes de regalets i objectes varis.
Una vegada descarregats, baralla amb la cabina telefònica per a trucar a casa: “estem bé, mengem bé, no fa fred, no patiu...” I la meua iaia, com sempre: “aneu a missa” i “se sent molt claret, no sembla que estigueu tan lluny”. Com si les trucades encara foren amb operadores i talls per interferències, jeje!