4t dia 30-04-2008, TOKYO
Musclos més grans que el meu cap, tonyines gegants, cracs fent palmetes i mil tipus de peixos i mol·luscs, alguns dels quals no havia vist en ma vida. Això ha sigut el primer que he contemplat avui, ja que hem començat el matí, ben d’horeta, a la llotja de peix de Tsukiji. Com a kamikaces humans anaven els treballadors de la llotja, damunt d’uns carromats que es composaven d’un tonell de benzina des d’on dirigien la maquineta i un remolc per a carregar caixes. Si et despistaves t’atropellaven sense remordiments: ni miren si passa algú ni frenen o redueixen la marxa quan ix un turista despistat. De totes maneres, també podies ser atropellat pels treballadors de a peu de la llotja, ja que corren d’un costat a altre amb molta pressa. Les úniques persones que considere no em poden aixafar passant per damunt meua són unes dones molt curioses segudes en una espècie de cabinetes xicotetes. Aparentment són les secretàries o recepcionistes. No ho tinc molt clar...
Musclos més grans que el meu cap, tonyines gegants, cracs fent palmetes i mil tipus de peixos i mol·luscs, alguns dels quals no havia vist en ma vida. Això ha sigut el primer que he contemplat avui, ja que hem començat el matí, ben d’horeta, a la llotja de peix de Tsukiji. Com a kamikaces humans anaven els treballadors de la llotja, damunt d’uns carromats que es composaven d’un tonell de benzina des d’on dirigien la maquineta i un remolc per a carregar caixes. Si et despistaves t’atropellaven sense remordiments: ni miren si passa algú ni frenen o redueixen la marxa quan ix un turista despistat. De totes maneres, també podies ser atropellat pels treballadors de a peu de la llotja, ja que corren d’un costat a altre amb molta pressa. Les úniques persones que considere no em poden aixafar passant per damunt meua són unes dones molt curioses segudes en una espècie de cabinetes xicotetes. Aparentment són les secretàries o recepcionistes. No ho tinc molt clar...
El nostre desdejuni ha consistit a peix cru amb arròs, o siga, shushi. L’home que ens ha atés l’ha preparat davant nostre en un plis. Era molt curiós vore’l.
Passejant com molt altres dies hem arribat a Ginza, zona adinerada comercial sense tant d’encant com altres indrets. Em sorprèn la quantitat de cotxes parats al carrer, amb japonès dormit o menjant fideus inclòs a dintre, que deixen els motors encés mentres no fan servir l vehicle. El soroll que no deixareu de sentir mai per la capital és eixe run-run dels motors engegats en punt mort. Quant deu contaminar eixe “detallet” tan comú al dia?
Arribem al Palau Imperial, o això et fan creure, perquè veure’l no el veus. Els jardins són molt agradables i topem amb una estàtua d’un samurai que anàvem buscant.
Després d’una curta becadeta a l’ombra dels arbres enfilem cap a la Torre de Tokyo, una rèplica de la Torre Eiffel que sembla molt més xicoteta que aquesta, però que en realitat és més alta. No obstant, a l’estar encorsetada i ser tan estreta, no dóna massa impressió una vegada t’hi acostes.
Les meues cames i les del meu germà es posen d’acord per fer vaga i buscar u metro. Allà recorde que volia trucar la Marta, una xica amb la que havia contactat a través d’un amic i viu ací. La meua experiència amb la cabina va ser la següent: fique diners, marque, em parlen en japonés, no entenc res... Sona música clàssica, dóna to, ningú l’agafa i torna a veu mecànica japonesa, no entenc res i es talla. Llavors sí que entenc que s’ha quedat amb els meus diners. A la segona vegada i, arribant a la mateixa conclusió, desistic de l’intent.
Baixem a l’estació de Shibuya, fem un altre volt i un nou acte de consumisme que s’estén pel nostre passeig a Omotesando-dori.
Quan tornem amb metro a l’hotel i després de les observacions fetes aquests dies arribe a la conclusió que els japonesos tenen una altra extensió més enllà de la mà: el telèfon mòbil. El fan servir per escriure coses que no arribe a desxifrar i per a jugar a marcianets. En quina etapa de la seua evolució desenvoluparien aquest membre?
Hem empaquetat tots els nostres impulsos consumistes i hem fet un tomb per Ikebukuro. Després d’un bon sopar hem decidit provar de terminar el dia com molts japonesos fan: entrant a un Pachinko (sala recreativa). En aquest cas era una casa Sega de set plantes on, després d’una partideta a matar cocodrils a martellades, hem posat punt i final a la nostra estància a Tokyo.
Després d’una curta becadeta a l’ombra dels arbres enfilem cap a la Torre de Tokyo, una rèplica de la Torre Eiffel que sembla molt més xicoteta que aquesta, però que en realitat és més alta. No obstant, a l’estar encorsetada i ser tan estreta, no dóna massa impressió una vegada t’hi acostes.
Les meues cames i les del meu germà es posen d’acord per fer vaga i buscar u metro. Allà recorde que volia trucar la Marta, una xica amb la que havia contactat a través d’un amic i viu ací. La meua experiència amb la cabina va ser la següent: fique diners, marque, em parlen en japonés, no entenc res... Sona música clàssica, dóna to, ningú l’agafa i torna a veu mecànica japonesa, no entenc res i es talla. Llavors sí que entenc que s’ha quedat amb els meus diners. A la segona vegada i, arribant a la mateixa conclusió, desistic de l’intent.
Baixem a l’estació de Shibuya, fem un altre volt i un nou acte de consumisme que s’estén pel nostre passeig a Omotesando-dori.
Quan tornem amb metro a l’hotel i després de les observacions fetes aquests dies arribe a la conclusió que els japonesos tenen una altra extensió més enllà de la mà: el telèfon mòbil. El fan servir per escriure coses que no arribe a desxifrar i per a jugar a marcianets. En quina etapa de la seua evolució desenvoluparien aquest membre?
Hem empaquetat tots els nostres impulsos consumistes i hem fet un tomb per Ikebukuro. Després d’un bon sopar hem decidit provar de terminar el dia com molts japonesos fan: entrant a un Pachinko (sala recreativa). En aquest cas era una casa Sega de set plantes on, després d’una partideta a matar cocodrils a martellades, hem posat punt i final a la nostra estància a Tokyo.
.jpg)
.jpg)
0 comentarios:
Publicar un comentario