Fent camí...

Aquest viatge el vam fer el meu germà Alfonso i jo. Va ser tan interessant i especial que he decidit publicar ací el diari que cada nit escribia durant el viatge. No l'he retocat i n'he afegit algunes de les centes de fotos que en tenim.

Si decidiu viatjar a aquest país i teniu cap dubte, mandeu un comentari i vos explique més detalladament.

1er dia, 26/27-04-2008, BCN – TOKYO

L’avió ha despegat i encara estic desperta. Qui me conega sap que això és senyal que alguna cosa passa, ja que em quede fregida tan prompte pegue el cul al seient. Però estava nerviosa i cabrejada amb mi mateixa per haver oblidat a casa els bitllets del Japan Rail Pass. Quatre-cents euros tirats per la borda i la impossibilitat d’adquirir-los de nou al Japó. Quina mala pata! Si arribe a revisar més l’equipatge em deixe el passaport!
No obstant, la ràbia es barreja amb l’alegria de fer el primer viatge llarg amb el meu germà, i damunt a un lloc tan atractiu!
El vol va anar sense contratemps: puntualitat, somriures mecànics de les hostesses i un menjar massa estrany per al meu paladar.
Des de l’aeroport de Narita vam agafar dos trens fins a l’hotel. Ens va costar un poc trobar-lo, però gràcies a un veí súper amable, que quasi ben bé ens va acompanyar a la porta, varem fer amb ell.

Japó és un país on un ho fotografiaria tot: la gent gran, els xiquets, els anuncis amb ganyotes d’allò més exagerades, el menjar de plàstic als aparadors dels restaurants... Harajuku és una zona de Tokyo especialment fotogènica. Els diumenges (tal dia com avui) es plena de frikis (després d'una bona argumentació per part de mon germà acceptem ací la terminació "friki" en comptes de freaky", per la qual jo em decantava) vestits extremadament esperpèntics que posen descaradament per als turistes curiosos: Lolitas, gòtics, punkies, estranys de tot tipus... Però si aquestes tribus urbanes no eren prou per a sorprendre’m, vaig tindre la meua primera experiència amb els vàters japonesos. Al posar el culet a la rosca notaves la caloreta que desprenia, per descomptat regulable, i al costat hi havia tres botones de colors amb lletres japoneses. Amb por de prémer alguna alarma o trencar alo, vaig optar pel botonet rosa i de sobte un xorret d’aigua calenteta va regar les meues parts més íntimes... indescriptible! Més tard, a un altre lloc, descobriria la musiqueta per dissimular les pets. Quantes coses noves a un lloc tan xicotet!

De la plaça dels frikis eixia un caminet cap a un parc coronat per una porta Tori (encara que jo, incapaç de recordar aquesta paraula, les anomenava portes Tamagochi). El meu germà, més llest que jo, ha aconseguit memoritzar una desena de paraules bàsiques en japonès (31 frases fetes i 32 paraules segons ell, per a ser més exactes) que resulten infinitament més útils que el millor anglès del món. Com deia, aquesta porta obria el camí cap a un temple sintoista, el de Meiji-Jingü, on la gent resava en silenci i feia dos palmadetes al terminar-hi.
D’allà varem marxar cap a Omotesando-dori, atestat de japonesos cools i tendes caríssimes de roba. I com una illa enmig de la mar, varem donar amb Kiddy Land, una tenda de joguines magnífica a on tots els clients superen la majoria d’edat. Podies trobar de tot i, quina sorpresa!, també Blythes, unes nines precioses japoneses que he descobert fa ben poquet.
Tanta experiència mística més el cansament del jet-lag ens van fer apostar per quelcom tan occidental com un Subway per a dinar. Almenys era barat!
De nou al metro, de nou mig liats i camí a Ikebukuro. Vam visitar el Metropolitan Art Space, que presumia de tindre l’escala mecànica més llarga del món, però que en realitat no era per tant. Després d’haver viatjat al metro de Praga m’imaginava una escala al cel i no em va sorprendre gens... Per mi no val la pena aturar-s’hi.
El Sunshine va ser diferent. Tot i que la contaminació ambiental i que no feia un dia clar van obstaculitzar les vistes, era impressionant sentir Tokyo als teus peus i contemplar l’horitzons de la ciutat. Costa uns 600 iens pujar a velocitat de la llum fins a la 60ª planta.
Ja després no ens quedaven forces per a res més que per anar a l’hotel i dormir. Ni tan sols vaig poder terminar d’escriure açò, ja em queia morta sobre la llibreta...

2n dia, 28-04-2008, TOKYO

El cansament d’anit va fer que oblidara corregir el rellotge del meu mòbil, així que en comptes d’alçar-nos a les set com volíem, ho hem fet a les 9,30 (i gràcies al sol que entra per la finestra).
Demanar el desdejuni és tota una odissea. Coses tan aparentment fàcils com “vull un capuccino i un croissant” poden transformar-se en un episodi graciós de gesticulacions i malentesos.
Una vegada he devorat el croissant, tornem al metro. Em crida l’atenció la quantitat de cartells i pintures al sostre que prohibeixen fumar. De tant en tant, trobes una smoker’s corner on els fumadors consumeixen els cigarrets amb cara de culpabilitat i observats per la resta de vianants que circulen pel carrer. Una altra cosa curiosa és la manca de papereres. No en trobes ni una! De fet, amb el fem de casa fan una marranada tan gran com deixar-lo al carrer i que l’arrepleguen quan toque...

Camí al barri de Ueno contemple atontada els spots publicitaris de les pantalles de televisió que omplen els vagons de metro. Evidentment no entenc res, però les cares, els gestos i els clixés són extremadament divertits.
Aquest matí ens hem estrenat amb el museu nacional de Tokyo: ceràmiques pintures, escrits i, el més interessant, quimonos, armadures i catanes. Després cap al cementeri de Tokugawa Shögun, desert i molt ben decorat amb tauletes votives, imatges de budes, flors i bonsais. Aquesta tranquil·litat contrastava amb el soroll de l’estació de trens i la imatge de gratacels descuidats i amuntegats al darrere.

L’aldarull dels carrers de Ameya-yocochö és encara més cridaner i escandalós. Es tracta del típic barri-mercadet on centenars de comerciants es llancen a pels clients més despistats. Els homes-cartell anuncien a tota veu els seus productes, sempre presumint de tindre els millors preus del mercat (o això supose jo que diuen ;-P). A les paradetes puc observar roba, articles típics de les nostres tendes de xinesos, peix cru i assecat, falsificacions de tot tipus de marques, menjar per a endur... El meu germà s’atreveix amb una espècie de bola estranya a la que li tiren salses irreconeixibles al damunt. Només la olor ja tancava l’estómac, així que he preferit no tastar-la.
Per sort al dinar vam trobar un bon restaurant: un lloc ple de taules amb braserets on et donaven talls de carn crua i tu t’ho anaves rostint i menjant amb salsetes i verduretes. Xino-xano, sobretot pel temps que em du menjar amb palets, ho devorem tot. Nyam, nyam! Què bo!
Diuen que Japó és el país del consumisme per excel·lència i avui he comprés per què i ho he experimentat en primera persona. La definició seria Akihabara, que ve a ser un barri de compres especialment pensat per a frikis. Tot tipus de productes manga: còmics, miniatures, samarretes, joguines, disfresses...; productes electrònics, fotogràfics i, com no, les meues benvolgudes Blythes! I aquesta vegada no em vaig poder resistir i em vaig fer amb dues ninetes maquíssimes: “Save the animals “ i “Samanta Moore” (venen amb nom i tot). Entre el meu germà i jo hem fet tres borses plenes de regalets i objectes varis.
Una vegada descarregats, baralla amb la cabina telefònica per a trucar a casa: “estem bé, mengem bé, no fa fred, no patiu...” I la meua iaia, com sempre: “aneu a missa” i “se sent molt claret, no sembla que estigueu tan lluny”. Com si les trucades encara foren amb operadores i talls per interferències, jeje!

3r dia 29-04-2008, TOKYO

He aprés la lliçó i he posat el mòbil en hora. Hem fet el café i drets cap a Asakusa, una mena de mercadet “ a lo romería de Santa Faz” on un munt de japonesos s’espenten per comprar alguna cosa. Avui és festiu: comença la Golden Week. Vaig llegir abans de vindre a què consistia, però ho he oblidat... El cas és que el corredor de tendetes enfilades al carrer estan decorades amb banderetes el Japó. Visca la pàtria!
En fer el meu acte de consumisme diari i arrufar el nas a les paradetes de menjar (a tot arreu fa la mateixa olor, a un ingredient misteriós que deuen dur tots els plats) vam marxar cap al metro en direcció Shibuya. Allà hi ha l’encreuament de carrers més freqüentat de Tokyo. Quan els semàfors es posen en verd per als vianants, una mareja humana creua amunt i avall.
És divertidíssim observar com es desviuen per la moda els japonesos. Especialment elles, són coquetes i van sempre maquilladíssimes i, tot i que trobes xiquetes arreglades amb gust, de normal pequen de calentes i van massa escasses de roba, amb eixe estil tosc i tan poc sensual que no deixa lloc a la imaginació.

El dinar d’avui no ha estat malament, però el glutamat m’unfla molt i em quede pesadíssima. Després d’un cafetó a l’Starbucks, anem a Shinjuku.
Shinjuku és una barri dividit en una zona de negocis i altra de vici. També hi ha moltes tendes de fotografia que tafanege sense fer-ne gast. Les llums de neó dels cartells publicitaris s’encenen i el barri parpelleja amb llumetes de colors: grans magatzems, restaurants, puticlubs i els sempre bulliciosos pachinkos (sales recreatives).
Des del pis 45 del Govern Metropolità es veien les llums ben llunyanes i es contemplaven més bé els edificis de negocis. Tokyo no pareix tindre límits des de les altures: llums i més llums s’estenen fins a on la vista arriba a veure.

I quina millor clausura a aquest dia de llums que un sopar a una tasca japonesa ben autèntica? Trobem una que ens agrada a l’anomenat carrer del Yakitori (pollastre): un bar ple de Manolos a la japonesa on es cobren els pantxitos i ens colen un té fastigós per a veure: tenia un saber entre pistatxo i el maleït ingredient que desconec al que apesta aquesta ciutat. Això sí, els pintxos de carn i les creïlles fregides estaven ben bones!!

5é dia 1-05-2008, TOKYO – KYOTO

El tren Nozomi súper exprés (tren bala) potser siga molt ràpid, però trobe la postura per conciliar la són. Cap a mig dia ja érem a Kyoto i vàrem fer camí a l’hotel, un ryokan que m’ha sorprès molt gratament: tatamis, futons i tot de fusta, ben tradicional. Les sabates s’han de deixar a la porta i als lavabos hi ha unes xancletes per a entrar-hi. L’única pega és que només hi ha un bany i una dutxa per a tots, el que fa que a hores punta hages de fer cues.
El temple Higashji Hongan-ji està en obres fins a 2011, així que com no podem esperar tant, fem un volt pel que es veu entre els andamis. El temple rival, el Nishi-Hongan-ji, si es pot visitar, encara que també estan remodelant algunes coses. Sembla que això de les obres no és cosa només d’Espanya...
Caminem una bona estona fins al castell de Nijo-jö i, com que ja des de fora pareixia ben poca cosa, varem decidir estalviar-nos els diners i vore altra cosa.
Alfonso sentia curiositat pel Museu del Manga, però la decepció va ser que absolutament tot estava en japonés. Mala sort!!!

Kyoto és una ciutat tranquil·la. No es veuen tants fashion victims com a Tokyo ni tampoc no hi ha tant de gratacels ni llums de neó, encara que hi trobes. Hi ha moltes més bicicletes circulant pel carrer i l’extremitat extra que posseeixen els japonesos, el mòbil, els ajuda a circular amb total equilibri: una ma-mòbil és sempre pegada a l’orella, l’altra mà normalment és el manillar de la bici i el cap ves tu a saber on el tenen!

He pogut apreciar que els habitants de Kyoto són més mandrosos que en altres països. Quan volíem sopar alguna coseta, sobre les 21,30, ni tan sols Mac Donals estava obert. Increïble! Per sort hi ha supermercats 24 hores i al final hem donat amb una cadena de menjar ràpid japonés on ens han atés. En fi, haurem de dinar demà ben d’horeta per sopar abans que tanquen tot...

6é dia 2-05-2008, KYOTO

Els japonesos són incapaços de dir que no a una pregunta o quan els hi demanes ajuda. Si busques un carrer i no saben on és, mai ho reconeixeran i miraran amunt, avall, als costats, titubejaran i faran cara de filosofar al respecte fins que els dones les gràcies i ho busques per tu mateixa. Els sabrà molt greu, però hauràs de ser tu qui talle la seua meditació sense sentit. Són persones extraordinàriament hospitalàries i amables i molt divertides perquè es passen el dia inclinant-se i dient “arigató gosaimás” (gràcies).
Avui ens hem fartat de vore temples. No sé per a què en volen, de tants! El que més m’ha agradat ha sigut el de Sanjusagendo, amb mil estàtues de la deessa Canon. També hi havia altres deus representats i, per sort, les explicacions estaven en anglés.
Ha sigut la primera vegada que hem pogut dinar en tatami: uns bols d’arròs amb pollastre i ou molt bons. Per sort ja li vaig agafant el truquet als palets per a dinar!
Quan havíem visitat caminant la zona de Higashiyama, les nostres cames es mereixien un descans. I amb l’aprés amb la lliçó d’ahir hem anat de sopar d’hora a l’estació, a un restaurant a unes bones vistes del sud de Kyoto.
La part més interessant ha sigut la nit: passeig per la zona underground i de Geishes: Pontocho. Entre els molts restaurants hi havia un que exposava una paella de plàstic i el “torete”. Evidentment, era o presumia de ser, un restaurant espanyol.
L’embriaguesa dels joves que voltegen per allà és considerable. A la vora del canal es pot contemplar l’exportació més meritosa que hem sabut fer mai: el botelló! Sense afegir-nos a ell, reprenem el camí a l’hotel.
La sorpresa va ser “caçar” a una geisha que vindria segurament d’una cita pel carrer. Anava amb la seua mestressa, ben acicalada i caminant amb eixes passetes tan curtes que són típiques de les japoneses i que li donen un aire graciós i innocent.

En comparació, a passes ben llargues és com arribem a l’hotel.
Me’n vaig a fer nonetes! Bona nit bitxu! Ja ho saps, no? T’estime!

7é dia 3-05-2008, KYOTO

Per fi he vist un gat! Començava a sospitar de la inexistència d’aquestos animalets al Japó i de que els mini-trossets de carn a l’arròs foren realment de pollastre com et diuen. Però el gat l’he vist aquesta vesprada a Inariyama i abans vull explicar el que hem fet aquest matí.
Tal volta no haja sigut molt bona opció visitar el mercat de Nishiki a primera hora del matí, amb el desdejuni encara ballant a la panxa. Es tracta d’un mercat d’alimentació, però puntualitzem, d’alimentació japonesa! No sabria dir què eren la meitat de les coses que he vist i tampoc no eren massa agradables les olor que s’ensumaven. Però, si més no, era curiós.

Després hem agafat el primer autobús des de que estem a Kyoto i hem visitat Kinkaki, el temple del pavelló daurat. És preciós vore’l reflexat al llac que té al davant i els jardins que el voltegen valen la pena de vore. El que no tornaria a pagar per res del món és l’entrada al jardí zen de Ryoanji. 500 yens malbaratats! Potser els sintoistes sentisquen una energia especial, però no només veia quatre pedretes mal posades sense cap encant especial: molt decebedor!
La millor part del dia ha sigut la visita al santuari de Inariyama (on he vist el gat). Per arribar a ell s’han d’entravessar centenars de portes Tamagochis (alies Tori). És preciós per la natura que ho envolta i ens ha permés fer un camping a la muntanya. A banda del gat, fotografiat pels visitants nacionals i observat pels xiquets amb els ulls, tal volta per primera vegada en sa vida, ben oberts; estaven les granotes “invisibles”. Havia un canal i un fangar on es sentia a un bon nombre de granotes cantant a l’hora i, al seu voltant, un grup de japonesos atònits mirant a tot arreu per esbrinar d’on venia aquell concert.

El sol cau imponent a sobre nostra i venim a l’hotel per a dutxar-nos abans d’anar a sopar, no siga que al llevar-nos les sabatilles deixem al cambrer inconscient. Decidisc fer-li cas al meu germà i provar el bany japonés del ryokan. Consisteix a, una vegada ben netets i sense sabó, ficar-se a una banyera enorme amb aigua beeeeen calenteta. M’he quedat “drogui”, la veritat. Al eixir estava com si m’hagués donat una baixada de tensió, però això sí, relaxadíssima!
Hem sopat i ja tenim preparada la ruta per a demà. Bona nit xiquet meu!

8é dia 4-05-2008, NARA

Qué pensaran els cérvols quan ens veuen fent pallassades al seu costat i gastant-nos els diners en coses que normalment no mengen? Açò precisament m’ha vingut avui al cap quan passejava pel parc natural de Nara-Köen: una explanada gegant plena d’arbres, elements arquitectònics sintoistes i garrulos donant de menjar als centeners de cérvols que per allà campen. És una zona preciosa i en realitat és molt divertit observar els xiquets que intenten alimentar els animalets amb il·lusió i molta por alhora: riuen, criden, corren cap als papis, ploren...
Quant a temples, avui ha tocat el Tödai-ji. Diuen que és l’edifici de fusta més gran del món (si no ho és, serà dels primers) i a dins acull una de les estàtues de bronze més grans que existeixen actualment. Es tracta de la imatge de Buda i realment val la pena visitar-la! Al darrere de la figura, a un dels pilars de fusta, hi ha un forat amb la mateixa grandària que el forat del nas del Buda. Es creu que qui aconsegueix passar-hi és capaç de realitzar els seus somnis. La cua per a intentar-ho era tan gran que preferisc continuar lluitant jo soletes per allò en què somnie. Molts xiquets passaven sense problemes, mentres que els papis, segons quins, necessitaven una petita espenta per a poder eixir.
La resta de temples i sub-temples que rodegen Tödai-ji no són de gran interès després de tres dies a Kyoto. Però, com tot bon temple, resten encaixonats entre nombroses tendetes de souvenirs i alimentació. Hem comprat una espècie de truita que tenia bona pinta i un poquet de carn i hem tornat al parc a fer un pícnic.
La pseudo-truita resulta immenjable. Te un regust estrany i ni tan sols puc esbrinar què estic menjant. La carn en canvi sí està bona, així que almenys no em quede sense dinar.
Becadeta de rigor i passeig per Naramachi. Naramachi és el casc antic, ple de tendetes i restaurants. Continue observant la quantitat de xiquets que deambulen pels carrers. El meu germà diu haver llegit que Japó te la tassa de natalitat més baixa del món, però llavors no puc entendre perquè veig cada dia tan de nano pul·lulant per tot arreu i moltes famílies amb tres d’ells sota el braç. Pot ser tot siga com al Show de Truman i algú estiga dirigint tots els xiquets del país als llocs per on anem...
Busquem un parc d’atraccions que ix a la guia anomenat Dreamland, però no el trobem. Per aquella zona tampoc no hi ha ningú a qui preguntar. Tal volta siga un parc que només es pot visitar en somnis!

Així doncs, terminem de voltejar i tornem al Ryokan de Kyoto. Una altra vegada he gaudit amb els cinc sentits del bany japonés. Qué gran invent!!! L’hauries de provar, xiquet meu! T’enyore! Bona nit!

9é dia 5-05-2008, KYOTO – OSAKA

Canvi de direcció en la nostra òrbita. Rumb a Osaka! El viatge en tren resulta entretingut. Les tres jovenetes que seuen enfront meua van “puestísimas” i no paren de retocar-se el maquillatge i el pentinat davant d’un espill enorme que duen a un bolso encara més gran. Em pregunte de què xarraran, però no puc evitar ser cruel i considere el seu tema de conversa purament banal: marca de maquillatge que gasten, tendes de moda, sabates, o bé: “ai, mira aquesta d’enfront que deixada que va!”
Trobar l’hotel ens costa lo seu. Una dona molt amable abandona el seu negoci i m’acompanya ben bé fins a la porta. Com que el meu germà i jo ens havíem separat per a buscar, espere a què la dona deixe de somriure i fer-me reverències per a buscar-lo sense que em veja. No voldria que pensés que després de guiar-me fins a la porta no m’interessa l’hotel.
Una xica molt maca amb dificultats per a les matemàtiques (va estar cinc minuts amb la calculadora per esbrinar el canvi que va entre 13.000 i 12.800 yens) ens atén i reparteix a les habitacions.
Primera parada turística: Castell-Museu d’Osaka. Un edifici que ha sigut reconstruït nombroses vegades i que avui en dia ben bé es podria anomenar museu a seques, ja que de castell en té ben poc.
Per la vesprada passegem per Dotombori, Nipongi i American Mura, uns barris plens de tendes, restaurants i japonesos pirats que pretenen imitar l’ideal de vida americana. Malgrat això, els joves que deambulen per ací no són molt més rars que la resta, simplement són rars.
La nit la reservem per a pujar a una de les nòries més grans del món, amb 120m de diàmetre. És impressionant vore les carreteres per dalt de la ciutat i els cartells lluminosos i els gratacels...
A les deu de la nit tornem a tindre problemes per a trobar un lloc obert on sopar. Per fi donem amb una altra d’aquestes cadenes de menjar ràpid japonés de bols d’arròs i carn.

Crec que el Japó te quasi més interés per observar els japonesos al seu hàbitat natural que pel que pugues vore en si. És molt exagerat dir això, ho sé, però gaudisc com una nana observant les diferents tribus urbanes i caracters.
De fet, el meu germà i jo acabem de fer una pluja d’idees de la gent curioso-estranya que hem topat avui pel carrer a Osaka. Destaquem:

- centenars de grupis vestides/disfressades de manera esperpèntica i cridant sense parar mentres assagen les coreografies dels seus ídols.
- Diversos grups de percussionistes vestits de manera tradicional tocant a una plaça.
- Jovenets vestits a lo garrulo fanfarroneant amb les motos.
- Un grup de gent disfressat de samurais que realitzaven una campanya de recollida de fem.
- Un grup de teatre de carrer en acció (o això pareixia).
- Moltíssims fashion victims amb els modelitos més ridículs que mai he vist, especialment a la zona d’American Mura.
- Dues “gorditas” (siguem diplomàtics) americanes intentant fer-se passar per dues fashion victims japoneses (es curiós com cadascú intenta ser el que no és) i pegades a dos japonesos als que no sé com haurien pogut seduir.
- Un boig que parlava sol al metro i treia el cap per la finestra per a cridar.

Per qüestions d’espai s’han omès els borratxos i captaires que, per desgràcia, solen ser molt comuns a tot arreu.

10m & 11m dia 6 i 7-05-2008, OSAKA – TOKYO -BARCELONA

Dia de retirada. Passem les últimes hores a Osaka visitant l’Umeda Sky Bulding i perdent-nos per la ciutat. El gratacel te forma d’u invertida i ofereix unes vistes espectaculars. A més, l’accés a les tres últimes plantes es fa mitjançant unes escales mecàniques amb sostre transparent.
A continuació tractem de buscar unes jardins, però acabem fent voltes per la ciutat sense massa èxit. Quan hi arribem, ja és tard, fem una ullada, observem uns xiquets disfressats que ballen i canten allà enmig i ens preparem per marxar capa Tokyo.
Com que no teníem seient reservat al tren bala, havíem de fer una cua i entrar al vagó a vore si quedava alguna cosa. Per sort, la cua ha sigut més ràpida que la d’ahir a la nòria, ja que cada quatre minuts aproximadament passa un tren bala cap a la capi. Això és tenir bones conexions!!
M’adorm al tren per a no faltar als meus principis.
Per la nit gaudim de les últims vistes de Tokyo: els gratacels, les vies del tren i les carreteres sobre el nostre cap, els fashion victims i les Lolites, la manca de papereres, el menjar de plàstic als aparadors dels restaurants... i una última incorporació social: el vidents. Fa un parell de nits que observe la quantitat de presumptes vidents que es monten el seu min-xiringuito al carrer per a llegir-te la mà a canvi de buidar-te la butxaca. Aquesta nit Ginza, el barri més luxós de Tokyo, n’està ple. El que demostra que almenys endevinen l’oportunitat de negoci.
Estem cansats i demà matinem per agafar l’avió. Però abans de dormir t’he trucat i he sentit la teua veu. Ara sí que dormiré a gustet. Fins demà bitxet meu!!!