Fent camí...

Aquest cap de setmana m’esperava una agradable sorpresa. Xavi ho havia preparat tot i jo només sabia aniríem a dinar al Pla de al Calma.
Vam pujar al restaurant per la pista que ix de Tagamanent, gaudint de les vistes i de l’entorn. Una vegada a dalt, a la masia restaurant El Bellver, vam fer el vermutillo al solet i va començar per a mi un llarg i molest procés de “socarrament”. S’estava tan a gustet a la terrassa que no va ser fins que vaig entrar a dins que vaig notar com tenia l’esquena i el coll! I, tonta de mi, havia oblidat tant la crema solar com la hidratant a casa, així que el sol es podia recrear al seu aire en la meua delicada i blanquinosa pell...
L’Elisenda i l’Agustí són una parella jove que porta el restaurant i el museu enològic del costat. Fan un tàndem increïble que és, sens dubte, el secret del seu èxit. Cap cartell pel camí indica l’existència d’aquest restaurant i, a excepció del boca-orella, és difícil trobar-lo per casualitat (a no ser que estigues de ruta per la zona). Però quasi sempre fan ple.
Ella és una bona relacions públiques que sap tractar als seus clients de manera distesa i alegre. Dedica el seu temps a explicar-te la carta, a parlar-te sobre la procedència dels seus aliments, a deixar clar que treballen amb productes ecològics i naturals.... I ell és un excel·lent cuiner que ix a parlar amb totes i cadascuna de les taules del restaurant. Et saluda, et pregunta si has dinat bé i amablement dedica uns minuts del seu temps a conèixer els seus clients, a rebre feedback dels seus plats, un detall que pocs tenen i que a nosaltres, personalment, ens sembla un senyal de bon cuiner i de persona intel·ligent que sap dur un negoci com aquest.
El Bellver és una masia amb una situació privilegiada. Fan un menú de 27 euros on tens uns primers basats en amanides i verdures i uns segons de carns a la brasa. Els postres també són casolans i el pastís de pastanaga, coco i ametlla –que en aquest cas prepara l’Elisenda- està per xuplar-s’hi els dits. Tasteu-lo!!
Vam acabar de dinar ben satisfets, però la meua sorpresa encara continuava. Síiii!!!! Xavi va enfilar direcció a Vic i jo anava amb la sopor típica que em dóna sempre el menjar i el run-run dels cotxes. Però de sobte havíem entrat a un poble amb unes cases espectaculars, la majoria d’estil modernista català. Vam bordejar el preciós col·legi del Roser, erigit per Josep Puig i Cunyer l’any 1907 i, acte seguit, Xavi em duia a una altra casa senyorial convertida en hotel, l’hotel Torre Martí.
La bellesa de Sant Julià de Vilatorta es deu, en part, a Miquel Pallàs i Sala (1876-1943) -que va dissenyar algunes de les cases més conegudes del poble al llarg del segle XX-; en part a l’entorn natural que l’envolta i, finalment, a la Loteria Nacional i als nous rics de Vic i Barcelona que, una vegada embutxacada la pasta, solen construir-se una caseta senyorial de vacances a la zona. El Xavi i jo ja hem dit que enguany pujarem a comprar la loteria de Nadal a Vic!
L’Hotel Torre Martí era l’antiga casa d’un dentista adinerat de Barcelona que, quan va morir la va deixar en herència a unes monges i, més tard, va ser adquirida per la família Morral. El Roger ens va explicar que feia uns sis anys –si mal no recorde- que havia engegat el projecte de muntar un hotel allà i, sens dubte, va tindre una molt bona idea. La casa està decorada amb molt bon gust. Té una biblioteca molt coqueta plena de llibres i publicacions antigues. Si puges l’escala principal et trobaràs amb un telèfon dels antics de les pel·lícules –a mi m’encanten- i una cadira de barber que et fa imaginar-te a un home barbut amb cara de por davant de la navalla d’afaitar... La casa es completa amb tot tipus de detallets decoratius antics i un jardinet moníssim amb piscineta.
La Torre Martí és un lloc ideal per a una velada romàntica, però també per a un cap de setmana tranquil en família. La relació qualitat-preu és més que correcta perquè et cuiden tan bé que et sents com a casa. Roger té moltíssima facilitat de tracte i, com que comparteix amb Xavi la passió pels vins, tenien sempre un tema de conversa. A més, sap cuidar molt bé els seus clients i donar-los un tracte personalitzat.
La guinda de la nostra estada va ser la cuina. El Pere, el pare del Roger, té moltíssima imaginació darrere dels fogons i vam gaudir d’un menú degustació original i deliciós.
El nostre cap de setmana va terminar amb una sèrie de visites per la zona. El Santuari de Puig-l’Agulla, sincerament, no val res i no entenc el seu encant. Potser està per dins (estava tancat), però per fora és una església pintada amb calç blanca d’allò més soseta. Folgueroles i Tavèrnoles són pobles bonics amb una bona situació. També vam tornar a l’embassament de Sau que, a diferència del març de 2008 –quan vam visitar Tavertet- estava completament ple. Per últim, des del Parador de Vic i Sant Pere de Casserres es tenen unes vistes espectaculars del paisatge i es respira aquesta sensació tan agradable de contacte amb la natura. Jo recomane fer la ruta a peu des del Parador al santuari de Sant Pere. Nosaltres finalment no la vam fer... jo ja no aguantava ni un segon més sota el sol.
De tornada vam parar a dinar a un restaurat (Fussimanya) de plat fondo de Tavèrnoles que estava en la carretera. El típic restaurant enorme dins d’una casa de pagès on posen grans racions de carn a la brasa i guarnició. Estava tot boníssim, però vam acabar com uns tocinos... No fa falta dir que portàvem un cap de setmana de bona teca i amb aquest àpat trèiem faves d’olla (aquesta és una d’eixes expressions que jo mai de la vida he utilitzat, però que quan sents una vegada se’t queden marcades)
L’altre dia el Roger i el Xavi em van donar una idea mentres parlaven. Al Xavi li encanten els vins i a mi m’encanta menjar bé i intentar descobrir què porten i com s’han cuinat els plats. Així que a partir d’ara, de cada viatge que penge, recomanaré, amb el nostre subjectiu gust, un vi i un plat.

Així doncs,

Un vi: Ostatu Criança 2006 (recomanació del Roger) D.O.C. Rioja, 90% Ull de Llebre, 10% Monastrell)

Un plat: farcells de carn i poma amb gambes (obra del Pere, del menú degustació de Torre Martí)