Fent camí...

AZROU, 3 i 4-01-08

D'Azrou no podríem explicar gaire cosa, perquè vam arribar molt cansats després d'un viatge més que peculiar Chaouen-Fes-Azrou. De Chaouen a Fes la cosa va anar més o menys bé, tot i que el bus era prou cutre i anavem ben carregats, però una vegada a Fes va començar l'aventura... Plovia moltíssim i ningú ens sabia dir ben bé quin autobús era el que anava a Azrou. Vam pujar a un, després ens van fer baixar i, quan semblava que ja estavem al bo, tora cap a baix i munta en una cafetera amb goteres... Aquell bús no tenia desperdici. Erem els únics turistes i el cobrador era prou desagradable... A mi em va llevar el resposacaps amb tot el morro, sense ni tan sols demanar perdó, perquè li'l volia donar a una joveneta que hi havia al darrere... En fi, que allò va arrancar prou tard i tota l'aigua que caia del cel ens entrava dins del bus. El Xavi va acabar empapat, perquè el seu seient semblava un xarquet i no parava de filtrar per la finestra... Quin show!
Per això quan vam arribar, calats fins a l'ànima, només pensavem en una dutxa calenteta i una habitació amb calefacció... Llavors vam entrar a l'Hotel el Fath (tel. 035 56 23 26), just darrere de l'estació d'autobusos. És un lloc net i correcte, encara que no espereu cap meravella. Per 220 DH tindreu una hab. doble més desdejuny.

I una vegada canviats i dutxadets vam anar en busca de sopar. Un xic que ens va vore amb cara de famèlics ens va enganxar i ens va dur a un bar xicotet i desacurat amb un grupet d'homes del poble sopant. El que podem dir és que vam menjar el millor tajine de tot el viatge i a mot bon preu. Era ben sabrós i caser, una autèntica delícia...

Lo seu és visitar Azrou un dimarts perquè hi fan un mercadet bereber i llavors baixen els artesans dels voltants a vendre els seus productes. És un bon moment per carregar catifes i estores a un preu molt més econòmic que a Chaouen, Fes o Meknés.
La raó per la qual no podem contar massa d'Azrou és perquè vam haver d'eixir corrents d'allà quan més prompte millor. I si mireu aquestes fotos, sabreu per què. Ens vam despertar i al còrrer les cortines ens vam quedar a quadres amb la nevada que havia caigut. Vam fer una volteta ràpida, però vam tindre por que tanqueren el port de muntanya i no poguerem tornar a Fes, on dos dies després havíem d'agafar l'avió.

Així que vam recogir tot i cap a l'autobús. I aquest viatge sí que va ser apoteòsic. Primer perquè ens volien timar. El viatge costava 20 DH per persona i li vam donar un billet de cen. Llavors el Mohama deia que no tenia canvi i es feia el loco. Després de molt insistir-li seguia sense donar-nos res i vam haver de dir-li-ho davant la polícia per a què ens fera cas i ens tornar els diners que ens devia.

Quan ja vam conseguir arrancar la cafetera (els horaris dels autobusos són merament orientatius i els retrasos estàn a l'ordre del dia), després d'uns 3 quilòmetres, l'autobús va patinar i es va enganxar al marge dret de la carretera. Quan el conductor tirava a eixir, li colejava del cul i se n'anava cap al quitamiedos... De seguida les dones es van posar molt nervioses, vam baixar del bus i no parava de nevar. Allò tenia pinta que no tirava per enlloc. Fins que temps després va aparèixer la llevaneus i va tirar terra damunt del gel i així va poder maniobrar.

Bé, la història no acaba ací perquè cins minuts després (si va arribar) el conductor va voler adelantar a una cua de vehícles que estaven parats i, en això, va patinar de nou i es va empotrar contra el quitamiedos de nou... Era per a dir-li de tot al conductor! Mira que tenen mania de conduir malament i adavantar a tota costa! Ni que els vehícles parats estigueren contemplant la neu per gust!

La cosa és que davant (ho podeu vore a la foto) teniem un camió que també s'havia eixit i a l'intentar fer marxa se n'anava contra el bus i l'espentava més cap al barranc... El Xavi i jo vam arribar a agafar les motxilles i ens vam pensar d'anar a peu fins a Ifrane, a uns deu quilòmetres. Els del bus ens van convèncer que no ho ferem i per sort, una vegada més gràcies a la llevaneus, vam aconseguir treure el bus d'allà. Aquesta vegada, afortunadament, la llevaneus va tirar al davant i anava netejant el gel de la carretera. Crec que sense ella haguerem tardat dos minuts ens esbarar de nou i eixir-nos-en... Però vam arribar sense més contratemps a Fes, un altra vegada amb els peus empapats i amb ganes d'una bona dutxa calenta.